Aquest dimecres hem tornat a fer el programa quinzenal Un Matí a l'Òpera, al magazín matinal de Rtv El Vendrell. Hem donat resposta als deures que ens posen els oients, un dels formats de la secció que més ens agraden. La cosa ha estat ben variada.
Hem començat parlant de l’escàndol de l’espectacle “Sancta”, inspirat d’aquella manera en l’òpera “Sancta Susanna”, de Paul Hindemith. Hem continuat contant la història de “Hail to the chief”, l’himne personal del president dels Estats Units, més que curiosa. I a més de recodar un nou moment emocionant del Liceu dels darrers anys, hem parlat del compositor danès oblidat Rued Langgaard, escoltant el final de la seva primera simfonia, que podeu escoltar en el vídeo adjunt.
Si us ve de gust escoltar-ho, aquí teniu el podcast: https://radio.rtvelvendrell.cat/programs/lacalaixera/rtvelvendrell_podcast_13895
Tota la visita a la casa natal de Salvador Dalí esperant el moment wagnerià que correspon.... Però te l'engalten en el darrer moment: el final de "Tristany i Isolda". Dalí era molt wagnerià. Va arribar a dissenyar escenaris per a òperes, com aquesta mateixa i "Parsifal", a més de per a l'escena de la bacanal de "Tannhäuser", per a la qual també va crear una coreografia. Poc es va veure sobre els escenaris, però.
Per cert, la visita val molt la pena. La museografia, moderna, és molt bona. És més, l'organització de les visites resulta modèlica. Si aneu a Figueres, reserveu-vos una hora i mitja.
Si ets fan dels orgues, acabes anant a missa per poder escoltar-los en acció. Especialment su, per dates, no coincideixes amb cap fesrival del ram. En aquesr viatge, ha tocat visita a la Catedral de Bordeus. En tenen dos. Un, el "gran", que sona en poques ocasions. L'altre, el "petit" habitual a molts temples i pràctic per a fer misses ordinàries. Hem escoltat aquest segon, que no pot tenir ni la mateixa amplitud de registre ni la rotunditat del primer, però que ofereix un so més que correcte i molt "cantabile".
#PerFiHemAnataMissa
Una experiència ben curiosa, avui al Festival Espurnes Barroques: un dinar amb receptes del segle XVI "maridat" amb música i dansa popular barroca. La festa també ha commemorat que fa 500 anys que l’Hostal de Pinós, que ens ha acollit, serveix dinars sense haver tancat mai les seves portes. I escolteu, no serà el Liceu o el Palau, però la cosa ha estat molt bé: agraïda i fins i tot estimulant.
Un "concert" un dilluns a les 11 del matí no és gaire habitual. De fet, era una actuació que acompanyava una presentació gastronòmica: d'aquí la xerrameca que també se sent. Però com som uns malalts de música...
Ja ens agradaria que aquesta fos l’escena del Foc Màgic, del tercer acte de “La Valquíria”, ja... Que hi ha una fam de Wagner en directe que no es pot aguantar... Hi hem pensat aquest vespre, al Teatre de Calafell, veient un espectacle de flamenc més que bo, creat per Rebeca Monasterio, una de les principals figures actuals del gènere. Tot i que no sigui el que més ens estira, bon nivell artístic i una producció solvent. Ara, en materia de foc, no hi ha color...
Escapada ràpida a Tortosa per assistir a un concert amb música de Felip Pedrell. A la Sala Arts hi han interpretat un programa de partitures recuperades de Pedrell, de qui enguany se’n recorda el centenari del seu traspàs. Amb aditaments dels seus deixebles i noves versions de partitures anteriors d'altres autors.
Ha estat un programa excepcional, farcit de principi a fi de descobriments i obres oblidades que l'estupidesa de país impedeix que pugin als escenaris. De vegades, des de fa més d'un segle.
I mentre els equipaments culturals nacionals no despertin, que sembla que no en tinguin intenció, haurem d’anar celebrant l'Any Pedrell amb píndoles musicals com la d’avui, esplèndides per altra banda. Els intèrprets, implicadíssims, han estat Cecília Aymí, Ricardo Forner, David Matheu i Inés Reguero, amb la col·laboració d’Elisa Huguet.
Un momentàs de les visites al Festival de Bayreuth dels darrers estius. No és Wagner, ni el propi Festival, però escolteu, escolteu. El cas és que ens allotjàvem a Gößweinstein, un poblet proper a Bayreuth, on vam descobrir un hotelet magnífic al qual vam anar repetint. El llogarret té una església barroca que compta amb un orgue més impressionant que el propi temple. Per pura casualitat, vam descobrir que, els divendres, l’organista hi fa una visita guiada, que acaba amb un miniconcert. I va ser escoltar-ne un i tornar-hi els anys posteriors, per allò de les cites que es fan ineludibles. Aquí hi ha el testimoni sonor d’un d’aquests moments reiterats al llarg dels anys. Un momentàs, com dèiem al principi, en què es mostra la delicadesa i dolcesa que pot tenir un instrument tant contundent com un orgue. També hi fa molt que Bach és molt Bach. Imagineu-vos, però, quan aquesta bèstia descomunal manxava a cor què vols, i tremolava el terra i les parets...
Continuem la ruta estiuenca pels festivals de música clàssica del país. Avui aterrem a Lleida, a un concert del Fase Cultura. Un quintet de corda de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida acompanya la mezzosoprano Marta Infante i el baríton Toni Marsol, en un programa d’àries i duets d’òpera. Sentirem Mozart, Rossini, Vivaldi, Bach i Händel. Bàsicament populars, amb alguna perla més refinada. El més important, però, és que tenim fam de música, molta, i que els intèrprets del país necessiten que hi siguem.
L’”Elektra” d’avui a Les Arts de València ens ha regalat una vetllada sensacional. La intensitat salvatge de la partitura ha estat servida no tan sols amb excel.lència, sinó també amb unes grans entrega i implicació. Tot el repartiment de notable altíssim o excel.lent. I l’orquestra, al nivell habitual d’aquesta casa d’òpera i molt ben dirigida. Ja voldríem poder ovacionar d’aquesta forma al Liceu...
És el que té ser malalt d’òpera. Que la vols tastar a totes hores, però també en tota mena de formats. Aquest cap de setmana hem anat al barri de Sant Antoni de Barcelona, on feien tastets d’òpera a la porta de diversos comerços. I podies fer una ruta com les de tapes, però en versió musical. No és com anar a un teatre, és clar, però la cosa resulta d’una frescor encomanadissa...
Segona jornada al Festival de Bayreuth. I avui amb la gran comèdia de maduresa de Wagner, “Els Mestres Cantaires de Nuremberg”. Sovint ha estat posada de volta i mitja perquè els wagnerians som molt transcendents, i una comèdia, i que acaba bé sense les tragèdies habituals en Wagner que acaben amb la major part de personatges a l’altre barri, ens deixava fora de joc. És més, aquests “Mestres” escrits just després de les innovacions històriques que va introduir “Tristany i Isolda”, semblaven un retrocés... Però suposant que fos així, el retorn hauria estat gloriós: una música tan complexa i a tants nivells simultanis que resulta d’una grandíssima dificultat d’execució i exerceix una considerable fascinació.
Curiosament, els “Mestres” arrosseguen una doble pena. La de ser una historieta intranscendent, però a la vegada la mala fama d’expressar com cap altre títol wagnerià l’exaltació de les glòries germàniques, que a la primera meitat del segle XX va deparar tantes desgràcies a la Humanitat. No té sentit enganyar-se sobre el fet que això és així. Però tampoc en té obviar que una societat orgullosa d’ella mateixa no és necessàriament dolenta. I que les recances sobre la modernitat o el nouvingut poden superar-se, a base de la voluntat d’integració d’uns i la d’acceptació dels altres. En aquesta òpera, aquest no és un missatge tan evident com la part “xunga” i cal esforç per descobrir-lo. Potser el problema és el fet que als “Mestres” el motor dels canvis siguin els sentiments humans no és prou èpic ni heroïc. Podria ser...
A més, tenim moltes ganes de veure aquesta producció de Bayreuth, que ja porta tres o quatre anys formant-ne part del programa, però que la loteria de les dates i les entrades ens ha negat fins avui. Hi hagut polèmica per alguna qüestió simbòlica, just pel que dèiem fa un moment, però pel que hem vist en vídeo és molt estimulant visualment.
El repartiment
