11/10/2018
L'HOME QUE FEIA NÚVOLS DE SUCRE
de l'AGUSTÍ FRANCH
.. El titular del matí que la Ramona no deixava de repetir una vegada rere una altra, no podia ser un altre que:
“Adéu a l’home que feia núvols de sucre”.
-Diuen que deu vint-mil euros en multes.
-Apa, Sisca, no siguis exagerada. El que passa és el que sempre us he dit, que no té permís per vendre a la plaça. I com que no falta mai qui li agrada tocar el voraviu...
-Aquest home es morirà del disgust. Ja li poden anar prenent mides pel pijama de fusta, que no li tornarem a veure el pèl mai més.
La Sisca era tan optimista com sempre.
-Au, va! La setmana que ve el tindrem corrent per aquí venent cacauets, pipes o “p*statxos”, i tal dia farà un any.
I la Ramona, tan despreocupada com de costum.
Si una de les dues havia de tenir raó, era més aviat la Sisca. Això ho sabia bé la Teresa, que coneixia perfectament la història que arrossegava el Felip, de la qual, a més, n’era en bona part responsable. Pobre Felip... Una altra sotragada, encara que fos una fotesa, com que no li deixessin vendre núvols de sucre, no la superaria. Aquest home, com bé deia la Sisca, si ningú hi feia res, tenia els dies comptats.
-Hem de manifestar-nos!
-L’altra. No, sí... Ja ho dic jo, que Déu els cria i ells s’ajunten...
Era una bestiesa potser, però aquesta idea li havia sortit del cor, directe a la boca. Ni per una mil•lèsima de segon, havia creuat una sola neurona del cervell.
-Farem una pancarta, anirem a l’ajuntament, farem crits a favor del Felip, i no marxarem d’allà fins que no ens hagin tornat la màquina de fer núvols.
Li bullia la sang. Sabia que la Teresa que parlava, no era la que coneixia, però era incapaç de fer-la callar. I quan més s’escoltava a sí mateixa, i quan més s’imaginava cridant a la revolta, més indignada se sentia, i més d’acord estava amb ella mateixa.
-I si cal em declaro en vaga de fam!
Bé, potser tant, tampoc, que era una dona de vida, i si es quedava sense forces per cridar, tampoc aconseguiria res.
Si normalment remenava el cul a tota velocitat, aquell matí va anar d’una botiga a una altra, com si se li cremés la casa. Va fer el dinar empipada i enrabiada, pensant en el Felip. Remugava, donava cops de porta als armaris, engegava i parava l’aixeta com si la volgués escanyar, i mentre l’aigua bullia, escombrava donant cops d’escombra, com si estigués estomacant la parella de policies que havien retirat la màquina del Felip.
-Vol que l’ajudi, Teresa?
-No!
.. gràcies Agustí...
